I a mi, què m'expliques?

Avui, tot mirant els llocs de NYC on es graven els capítols de Gossip Girl, m’he acabat trobant una sorpresa. Molts de vosaltres sabreu de què parlo quan em refereixo a Gossip Girl. La típica sèrie americana de la nena rica amb amics rics, nòvio ric, que viu en un barri ric i els seus pares tenen un imperi que els fa rics. Un cercle viciós que sembla perfecte però que després de tres temporades acaba demostrant de que a vegades la plebs acaba sent feliç tenint menys que ells.

Gossip Girl va tenir molt èxit d’audiència als Estats Units. Ara està patint una petita ”crisi” pel que fa al share dels dilluns a la nit (The Big Bang Theory està imparable), però la sèrie no deixa d’enganxar a aquells/es que tenim una set insaciable per saber coses de l’alta societat novaiorquesa. Un dels seus personatges, Blair Waldorf (paper interpretat per la polifacètica Leighton Meester) destaca per les seves ànsies per aconseguir una plaça a la prestigiosa Yale University. Blair és una gran snob, té un caràcter fort, és impertinent i sap tocar als punts dèbils dels seus contrincants socials. S’encari amb una noia de Brooklyn o s’encari amb la filla d’una família rival, ella sempre se les empesca per passar-los-hi la mà per sobre.

El que no sabia era que Blair Waldorf existeix. Si els articles als que em refereixo estiguessin escrits fa tres o quatre anys enrere, m’atreviria a afirmar que Cecily Von Ziegesar, l’autora de la saga ”Gossip Girl”, s’ha inspirat d’una manera descarada en els cadells de la high-society de NYC. Però es veu que aquest grupet d’adolescents adinerats ha aparegut després de l’auge de la sèrie creada per la CW. Què va fer Bravo TV? Fer un reality de la troballa, anomenat NYC Prep. Suposo que ells es quedarien amb la mateixa cara que jo al veure això:

Doncs si, els productors del reality NYC Prep han trobat a la Blair Waldorf real. Es diu Camille Hughes i té 17 anys. Ella mateixa reconeix que té la seva vida planejada: treure la nota màxima als SAT’s (examen equivalent a la selectivitat nostrada), estudiar quelcom relacionat amb els negocis a Harvard, casar-se amb un senyor que sigui tan multimilionari com ella i tenir dues filles un cop arribi als 40 anys. La noia no anava mal encaminada, doncs era alumna de l’escola Nightingale (on es graven les escenes que transcorren al Constance Billiard de la sèrie), una prestigiosa institució educativa a Nova York, només per a nenes, que acaba enviant a les seves alumnes a les millors universitats de la Ivy League (Harvard, Columbia, Yale, etc). La senyora Hughes ha llençat totes les hores de suor i sang suborn gratuït dels seus pares per la finestra pel sol fet d’aparèixer criticant a tort i a dret mitja ciutat, bevent, gastant-se fortunes en estupideses i donant una imatge esplendorosa del que són els integrants de l’alta societat. Per voler més i més i més i no saber valorar el que té, al final ha acabat finalitzant els seus estudis de la preparatòria a una escola que no la farà entrar a Harvard ni treient una nota estratosfèrica a la selectivitat.

La resta de perles que surten al reality no tenen pèrdua. Un d’ells, PC (un pseudònim molt escaient) ja diu que “a Nova York tot es mou per la llei del diner i del poder. Si no ets ric, a Nova York no ets res.” Resumint, que a la ciutat aconseguiràs tot el que vulguis si tens un compte bancari a petar a qualsevol banc suís. Una de les seves companyes, Taylor DiGiovanni, ni tan sols és tan adinerada com els altres. Intenta ser-ho, ja que els seus pares estan divorciats (ella ho troba vergonyós) i ni tan sols provenen de famílies benestants. Taylor, en comptes de reconèixer que tot el que la seva família ha aconseguit al Upper East Side ha sigut mitjançant el seu treball, intenta ajuntar-se amb la resta d’snobs, que li reprimeixen bastantes vegades que ella va a una escola pública, per molt que s’amagui darrere d’un look luxós. Una altra noia afirma ”No fem deures. No treballem. Mai cuinem, sempre demanem menjar a domicili. Els meus pares no viuen a casa, viuen a Hamptons. Venen una nit per setmana. Vivim sols, em sento independent, i m’agrada aquesta sensació. Surto i torno quan vull.“

Aquí us deixo la primera part de l’estrena del programa…

… que ben segur que us farà reflexionar. Quan l’espectador mira una sèrie com Gossip Girl sap que existeix l’aristocràcia urbana arreu, fins i tot a la nostra ciutat podem trobar gent poderosa amb fam d’aparentar. Però el que no m’esperava és que la realitat fos pitjor que la ficció.