El camí més difícil.

Trobo a faltar Barcelona.

El motiu de marxar a estudiar a Girona no va ser la ciutat en si, suposo. Els mals resultats de l’any passat, provocats per una sèrie d’esdeveniments (i de poca força de voluntat per part meva, tot s’ha de reconèixer), em forçaven a passar-me a un pla d’estudis de Grau que no m’acabava d’agradar. A més, la UB m’estava semblant acadèmicament nefasta. Necessitava canviar. Al maig vaig començar a pujar a Girona, i de seguida vaig tenir clar que l’opció a seguir era no deixar la carrera, prendre-m’ho com una nova oportunitat i començar de zero (amb 84 crèdits aprovats, no de zero en si) a una nova ubicació.

Girona m’encanta. M’agrada veure els camps que hi ha entre Sils i Caldes de Malavella des del tren, a tota velocitat, pel matí… Amb aquell sol tan calentonet donant-me a la cara, saludant-me i xiuxiuejant-me un dolç i tendre “bon dia”. Tant diferent, tot plegat, dels edificis de Granollers, del Rodalies a petar de gent… M’encanta baixar del bus i veure la façana de la facultat, endinsar-me al claustre mentre vaig a per un cafè i, un cop he esmorzat tranquil·la llegint el diari, avançar fins a la Sala Gòtica de la biblioteca per fer feina. Les classes són amenes i tranquil·les (tot i que la figura del ‘nen de primer de grau’ és inesborrable fins i tot a Girona), els professors són molt propers, el temari va entrant més lentament que no pas a Barcelona i fins i tot la secretaria acadèmica és més eficient. Tinc un cert vici als cafès i les tardes al campus de Montilivi. Allà conec a més gent que no pas al Barri Vell, tinc a la parella i a amics molt íntims. La biblioteca és impressionant, i el campus a l’estiu és sensacional: gespa, taules al sol… He assistit, fins i tot, a un debat amb Carles Puigdemont i altres representants de la JNC a nivell nacional. La UdG té més actes d’aquestes característiques als quals no hi he pogut assistir fins ara per feina, ja que em vaig perdre la presentació del “mismísimo” diari ARA, feta a la meva facultat…

És fàcil que, havent arribat a aquest punt de la lectura penseu: “I llavors, perquè troba a faltar Barcelona si tant bé s’està a Girona?”… Girona no té la meva millor amiga. Amb ella compartíem apunts, problemes, experiències i anècdotes de la carrera. Cafès a l’Starbucks, al Buenas Migas. Dinars amb l’Alex a la facultat, on un tupper i 45 minuts de dinar es convertien en el millor moment del dia. Girona no té les sessions de desafogament comprant llibres a la millor llibreria d’Humanitats que té Barcelona, La Central del Raval, ni llargs matins cotillejant pel Sephora o el Blanco del carrer Pelai. Girona té moltes coses, si… però la majoria les estic vivint pel meu compte, sola, sense ella.

Girona no té els bons records que té per a mi Barcelona. Barcelona (i Santa Coloma i Badalona) representa, per a mi, la meva dolça infància. Les tres xemeneies de la Tèrmica del Besòs (les quals ja parlaré en un altre post) són el símbol de 13 anys de vida, molt bona vida, que mai oblidaré. Una familia unida, en un pis ben aprofitat de 70m2 -si arribava als 70, donem-ne gràcies-, una escola pública i de qualitat plena de companys vinguts de tots els països que han ajudat a que hagi arribat a ser qui sóc ara. A Girona he passat bons moments amb la família, però potser em sonen més amargs que no pas als de la meva zona natal.

Molts diuen que tinc un ”trauma infantil”, que deixar de viure a Barcelona i pujar cap a Sant Celoni als 13 anys va ser un trauma per a mi. Molts ho diuen. Ara, corroborar-ho és una altra cosa.

A vegades s’ha de triar allò que et suposa un repte ENORME, GEGANT. No vull tornar cap enrere, triar el camí fàcil i seguir queixant-me dels carteristes, de la bona persona (ehem) que era la secretaria de la UB, o de l’olor a pixum del maleït Rodalies. He d’aprendre a seguir endavant amb la decisió que he triat, mirar el punt positiu a Girona tal i com em va dir el mateix Joaquim Nadal, i saber valorar les coses bones quan les tinc al davant i no a 100km de distància. He de madurar molt en aquest aspecte.

Si sé què estic fent malament, hauria de ser fàcil aplicar-ho i deixar de trobar a faltar Barcelona, oi?

Doncs no.

Perquè tant ella, com la meva família, com els meus records, estan gravats dins de mi. Barcelona, ells i la memòria són coses que es marquen dins del cor. Tots ho sabeu, tots ho sabem, la ciutat pot èsser un niu de caos i escombraries però té un encant que cala fort, molt fort. I sempre trio el camí més difícil, què carai.

Tot final té el seu principi. O no.

Qui em diria que aquell matí tot faria un gir tan ràpid. La meva parella sempre em cita la frase d’un videojoc:

- He dado un giro de 360º.

- Ah si, ¿y cómo ha sido?

- Pues nada, me he quedado igual.

Doncs en fi, no passa res. Tot i que avui sigui un diumenge ennegrit, ple de teranyines que envolten el meu cap i que m’impedeixen fins i tot d’estudiar, demà serà un nou dia on espero que tot pugui acabar bé… I el futur que vingui, benvolgut sigui. També és cert que tinc ganes de seguir amb el camí que vaig triar, tant el de la Història com el de Girona, però tampoc m’agrada, d’altra banda, tenir canvis tan sobtats. Nous projectes, això si. Tinc el cap ple de noves idees i, a diferència del matí que vaig beure’m el cafè de la foto, al Plis-Plas de Girona, ara puc respirar una mica millor. Ja veurem què en surt, de tot plegat.

Herzeleid (mal de cor): dia trist i gris.

Avui m’ha despertat una de les meves cançons preferides, la coneguda “The Fear” de Lily Allen. He parat l’alarma, he mirat l’hora (6.30h) i he pensat en les ganes que tenia de dutxar-me, esmorzar i començar a planificar la feina que faria al llarg del dia. He obert el Facebook, a veure si hi havia algun comentari o cosa interessant. Estic acostumada a mirar el correu, el temps, les xarxes socials i un tros de bulletí del 3/24 abans d’anar a rentar-me la cara, per situar una mica què passa al meu voltant.

La sorpresa me l’he endut quan, a l’aplicació “Facebook for iPhone”, m’ha aparegut un missatge d’aquests que algú escriu al mur d’una altra persona: “Ana no se conectará más, porque ya no está con nosotros”. L’havia escrit la seva germana al mur de la difunta, en majúscules, i a les quatre de la matinada. L’Ana era la meva cosina, o cosina segona, tant se val. El seu pare és el meu padrí, i he passat grans moments de la meva vida amb ella i la seva família. La darrera vegada que la vaig veure va ser al Recinte Torribera, el centre psiquiàtric i de tractament d’adiccions que es situa a Santa Coloma de Gramenet. Estava totalment destrossada, aparentava anorèxia i estava en tractament sever per vàries coses que ara no vénen al cas. I avui m’he despertat amb aquest comentari a la pàgina d’inici de la coneguda xarxa social.

El cor se m’ha posat a 1.000 per hora. No sabia què fer, si despertar a la mare o no. Les dues sempre han estat carn i ungla, i la notícia faria molt de mal a la mare. Però havia de comprovar si era veritat. He estat fins les 8 del matí intentant païr el que acabava de llegir i pensant que, si alguna cosa he après recentment com a periodista, es que no t’has de creure res a la primera, i menys encara si està escrit a una xarxa social (i si és Facebook, ja no cal que digui res). Calia contrastar-ho, comprovar si m’acabava d’assabentar de la mort d’una familiar per una maleïda xarxa social, i de rebot.

Efectivament, hem rebut una trucada del meu tiet que ens ha confirmat la notícia. Ens hem desfet per dins, no ens ho podríem creure. S’ha suïcidat. El pes que et queda per dins quan algú es treu la  vida és inconmensurable: podríem haver-ho evitat. Penses en el que podries haver fet per a que la tragèdia no s’hagués arribat a donar mai, però el suïcidi és un tema molt delicat i personal. Els pensaments que passen pel cap de la persona són inimaginables, el cos entra en un estat d’ansietat i dolor incurables, i quan s’és incapaç de veure res positiu a la vida… es decideix per posar punt i final al patiment.

Estic dolguda, molt dolguda. Per la mort, per l’ambient que deixa dins d’una casa i dins del cor. Per veure així a la meva família, desfeta i trencada per una mort que, en el fons, ens oloràvem que passaria. Per haver vist a familiars agafar-se el cor i plorar de dolor. També m’ha fet mal la manera d’assabentar-me’n, es que no m’ho puc creure. Fins a on ens ha arribat el segle XXI… m’impacta, m’impacta molt.

Mentre escric aquestes línies no puc evitar plorar… No sóc de pedra, per molt que em faci la dura. Però sé que aquest cop tan dur m’ajudarà a comprendre moltes coses de la vida…

A més, la meva família és andalusa. Ara estan tots “plorant la mort” a Badalona, a casa dels meus tiets, i jo m’he quedat a casa a intentar redactar i fer feina. Dic intentar perquè costa molt escriure res decent amb el cor dividit en mil trossos i amb el cap tenyit de negre. Demà faran el funeral, i em sembla que seguiré entre aquestes quatre parets, fent la meva feina. Sóc d’aquelles persones que si s’enfonsen per quelcom així, els costa molt d’aixecar-se. I no em puc permetre caure un altre cop en res que m’enfonsi, necessito pensar en l’edició del divendres, en la confiança que els meus caps han dipositat en mi, i en seguir sent una mostra del que sempre ha caracteritzat la meva família: la força i la lluita.

Sigui a on sigui l’Ana, vull que sàpiga des d’aquest bloc que la trobaré molt a faltar. Va cometre molts errors que van fer miques la seva salut, ha patit molt al llarg de la seva vida, però la seva gran personalitat i la seva dolçor poden amb tot, i sempre estarà el seu somriure per sobre dels mals records.

Descansa en pau.

Àudio: Tears in heaven – Eric Clapton.mp3

PD: Em sap greu tornar a encetar el bloc amb un post tan trist. Però ja ho diuen: quan el cor està ple de sentiments, és quan millor s’escriu. Necessitava desfogar-me. Espero que també entengueu que ara no estic com per mirar si hi han defectes a la redacció o no, així que possiblement hi hagin moltíssims errors imperdonables al llarg de l’escrit.

La carta

La carta que posteo a continuación estaba dirigida a la decana de mi antigua Facultad de Geografía e Historia de la Universidad de Barcelona. La escribí durante los hechos del 18 de marzo en la Plaça Universitat, mi facultad fue donde peor se vivió todo, estuvimos muchas semanas sin derecho a recibir clases y numerosos compañeros fueron alumnos de las fuerzas represoras sin ninguna protección por parte de los altos cargos de la institución. Esos días me llevé la decepción más grande de mi vida, vi deshacerse el gran mito que para mi era la UB, y al final, un año más tarde he decidido seguir con mi camino en Girona. Desconozco si este e-mail llegó o no a la decana, el caso es que en el archivo de mi mail no consta ninguna respuesta por su parte. Leedla, pues.

Estimada Sra. MdR (no pongo el nombre puesto que mi expediente aún depende de la UB),

Le escribo este correo electrónico con la intención de expresarle mi opinión sobre los hechos que últimamente están sucediendo en nuestra facultad. De antemano, me gustaría aclarar que no tengo malas intenciones contra usted, no soy radical, ni violenta. Simplemente soy una estudiante de Historia de 18 años que no sabe cómo reaccionar ante tales sucesos.

Ayer estuve presente en la Aula Magna, escuché su “discurso” y también estuve atenta a las intervenciones de mis compañeros y de los profesores. No fui agredida por los Mossos porque, por suerte o desgracia, aquél día no me bajé en la parada de Metro de Universitat, sino que fui a comprar el periódico a la FNAC.

Me sentí muy dolida después del acto de ayer. Le escuché decir que usted seguía abierta al diálogo, que siempre lo había estado, que usted no estaba a favor de la carga policial de los Mossos… Todos teníamos esperanza en que llegaríamos a un buen punto después de todo aquello, que las cosas no empeorarían. Obviamente, compañeros (independientemente de que sean asamblearios o no) se sintieron ofendidos con algunas declaraciones, y al coger el micro hicieron que el ambiente y la tensión de la sala empeoraran. Las cosas en la facultad están muy caldeadas, supongo que usted ya lo vio ayer, de los 300? 400? o más alumnos que estábamos allí cada uno tenía una visión diferente del tema… Un gran choque de ideales que no sabemos cómo acabará.

Disculpe si me posiciono en algunas cosas contra el EEES, pero creo que más de la mitad de la facultad no está de acuerdo con su implantación. Yo soy de las personas que ve en ese plan tanto cosas positivas como cosas negativas. Lo positivo es que quizá el país puede salir del gran bucle negro educativo en el que se encuentra, quizá al ir al mismo paso que Europa la cosa mejora; también está bien que se tenga en cuenta el trabajo que hacemos los estudiantes, no sólo los exámenes; las asignaturas nuevas que pueden ser interesantes; nuevos grados como los que van a tener los alumnos de Biología… Pero como ya hablamos ayer, primero hay que mejorar muchos puntos antes de coger carrerilla con el EEES. Tengo compañeros en la Universitat Pompeu Fabra que no pueden trabajar al mismo tiempo que realizan sus estudios universitarios. Tienen que escoger entre sacar notas mediocres mientras trabajan a media jornada, o renunciar al trabajo porque necesitan tener unas buenas notas para futuras becas u oportunidades. Me explicaré: se pueden hacer las dos cosas perfectamente, pero no con los resultados que el estudiante desea. Además, a mucho nos perjudica que haya desaparecido Comunicación Audiovisual de la UB y se haya pasado a ESCAC, o que universidades como la UPF dejen de impartir el segundo ciclo de Periodismo y pase a ser un grado… o nuestra propia facultad con Antropología.

Esperaba que todos juntos pudiéramos llegar a un punto de diálogo para poder aplicar bien el plan a nuestra facultad. Muchos alumnos ya estamos mentalizados de que, como usted bien dijo, el EEES se aplicará de todos modos. No hay marcha atrás. Lo que sí que queremos es hablar de alumnos a profesores, equipo deganal, juntas, etc. para que el plan pueda aplicarse de manera eficaz, sin que nos perjudique de ninguna forma. Y nadie tiene en cuenta que la universidad, sino fuera por los estudiantes, quedaría reducida al equipo investigador y docente. Tiene su gracia, porque lo de investigar aún saldría a cuenta, pero profesores sin alumnos?. Si no se vela por nuestros derechos y por nuestro bienestar, qué camino emprenderá la UB? .

Las cosas no van bien, estamos dolidos y decepcionados porque al final todo queda en palabras y no en actos… Facta, non verba.

Recuerdo las numerosas sesiones informativas a las que asistí antes de empezar la carrera. Fui a la charla de orientación del 30 de abril del 2008, donde se nos enseñó la facultad, el plan de estudios, la biblioteca, tuve una clase con el Dr. Segura… Fue ese charla (juntamente con mi pasión por la Historia) la que me hizo dejar la vocación de periodista que siempre había tenido. Me convenció mucho, pintaba muy bien, el plan de estudios era atractivo, la facultad estaba bien situada y no tenía malas salidas profesionales. Lo que se presenta después ya es otra cosa, eso si, no sabía lo que iba a pasar este año: cierre de la facultad, compañeros recibiendo palizas de los Mossos, discusiones bastante fuertes simplemente por no compartir opiniones, etc…

Le he comentado todo esto porque ayer me marcó mucho un comentario que dijo. Usted misma se aqueja de que a veces los estudiantes ponemos cosas en su boca que usted no ha pronunciado. Puede tener la razón, o no puede no tenerla, pero ayer dijo: “¿Porqué sólo pasan estas cosas en la facultad de Geografía e Historia? ¿Porqué?”. Porque tenemos pensamiento propio y crítico. Somos personas que hemos renunciado a muchas cosas, sean otras vocaciones o sea tener un trabajo asegurado en el futuro por una cosa que nos mueve: la Historia. Y la Historia ha estado marcada por mucha gente que no se calló las cosas. Hay maneras y maneras, pero no debemos de conformarnos con lo que hay con un “si, EEES implantado, si, si, si”. Es normal, señora decana, que la gente muestre un punto de descontento, nunca llueve a gusto de todos. En Económicas les importa un rábano, ellos saldrán de la facultad, harán un master en ESADE, ESEC, IESE, o donde dios les permita y tendrán un buen puesto en cualquier empresa bien situada (o no). Y en Medicina van tan saturados que no tienen tiempo ni de pensar en los planes de estudio.

Espero que la situación mejore, que podamos llevar a cabo nuestras actividades académicas con normalidad (los de primero tenemos examen de Prehistoria mañana, pese haber sufrido las manifestaciones y el cierre de la biblioteca);que se cumpla todo lo que usted dijo de “dialogar”, que dejemos de sentirnos avergonzados de pertenecer a una institución tan prestigiosa como lo era la UB, entendiendo así nuestro derecho a manifestarnos sin sufrir ningún tipo de actividad represora.

Reciba un cordial saludo,

blaoblaoblao.

“We don’t do homework. We don’t work.”

Avui, tot mirant els llocs de NYC on es graven els capítols de Gossip Girl, m’he acabat trobant una sorpresa. Molts de vosaltres sabreu de què parlo quan em refereixo a Gossip Girl. La típica sèrie americana de la nena rica amb amics rics, nòvio ric, que viu en un barri ric i els seus pares tenen un imperi que els fa rics. Un cercle viciós que sembla perfecte però que després de tres temporades acaba demostrant de que a vegades la plebs acaba sent feliç tenint menys que ells.

Gossip Girl va tenir molt èxit d’audiència als Estats Units. Ara està patint una petita ”crisi” pel que fa al share dels dilluns a la nit (The Big Bang Theory està imparable), però la sèrie no deixa d’enganxar a aquells/es que tenim una set insaciable per saber coses de l’alta societat novaiorquesa. Un dels seus personatges, Blair Waldorf (paper interpretat per la polifacètica Leighton Meester) destaca per les seves ànsies per aconseguir una plaça a la prestigiosa Yale University. Blair és una gran snob, té un caràcter fort, és impertinent i sap tocar als punts dèbils dels seus contrincants socials. S’encari amb una noia de Brooklyn o s’encari amb la filla d’una família rival, ella sempre se les empesca per passar-los-hi la mà per sobre.

El que no sabia era que Blair Waldorf existeix. Si els articles als que em refereixo estiguessin escrits fa tres o quatre anys enrere, m’atreviria a afirmar que Cecily Von Ziegesar, l’autora de la saga ”Gossip Girl”, s’ha inspirat d’una manera descarada en els cadells de la high-society de NYC. Però es veu que aquest grupet d’adolescents adinerats ha aparegut després de l’auge de la sèrie creada per la CW. Què va fer Bravo TV? Fer un reality de la troballa, anomenat NYC Prep. Suposo que ells es quedarien amb la mateixa cara que jo al veure això:

Doncs si, els productors del reality NYC Prep han trobat a la Blair Waldorf real. Es diu Camille Hughes i té 17 anys. Ella mateixa reconeix que té la seva vida planejada: treure la nota màxima als SAT’s (examen equivalent a la selectivitat nostrada), estudiar quelcom relacionat amb els negocis a Harvard, casar-se amb un senyor que sigui tan multimilionari com ella i tenir dues filles un cop arribi als 40 anys. La noia no anava mal encaminada, doncs era alumna de l’escola Nightingale (on es graven les escenes que transcorren al Constance Billiard de la sèrie), una prestigiosa institució educativa a Nova York, només per a nenes, que acaba enviant a les seves alumnes a les millors universitats de la Ivy League (Harvard, Columbia, Yale, etc). La senyora Hughes ha llençat totes les hores de suor i sang suborn gratuït dels seus pares per la finestra pel sol fet d’aparèixer criticant a tort i a dret mitja ciutat, bevent, gastant-se fortunes en estupideses i donant una imatge esplendorosa del que són els integrants de l’alta societat. Per voler més i més i més i no saber valorar el que té, al final ha acabat finalitzant els seus estudis de la preparatòria a una escola que no la farà entrar a Harvard ni treient una nota estratosfèrica a la selectivitat.

La resta de perles que surten al reality no tenen pèrdua. Un d’ells, PC (un pseudònim molt escaient) ja diu que “a Nova York tot es mou per la llei del diner i del poder. Si no ets ric, a Nova York no ets res.” Resumint, que a la ciutat aconseguiràs tot el que vulguis si tens un compte bancari a petar a qualsevol banc suís. Una de les seves companyes, Taylor DiGiovanni, ni tan sols és tan adinerada com els altres. Intenta ser-ho, ja que els seus pares estan divorciats (ella ho troba vergonyós) i ni tan sols provenen de famílies benestants. Taylor, en comptes de reconèixer que tot el que la seva família ha aconseguit al Upper East Side ha sigut mitjançant el seu treball, intenta ajuntar-se amb la resta d’snobs, que li reprimeixen bastantes vegades que ella va a una escola pública, per molt que s’amagui darrere d’un look luxós. Una altra noia afirma ”No fem deures. No treballem. Mai cuinem, sempre demanem menjar a domicili. Els meus pares no viuen a casa, viuen a Hamptons. Venen una nit per setmana. Vivim sols, em sento independent, i m’agrada aquesta sensació. Surto i torno quan vull.“

Aquí us deixo la primera part de l’estrena del programa…

… que ben segur que us farà reflexionar. Quan l’espectador mira una sèrie com Gossip Girl sap que existeix l’aristocràcia urbana arreu, fins i tot a la nostra ciutat podem trobar gent poderosa amb fam d’aparentar. Però el que no m’esperava és que la realitat fos pitjor que la ficció.

Història i ‘superioritis aguda’

De ben segur que molts odiàveu (o odieu) l’assignatura d’Història quan la cursàveu a la primària, l’ESO, o fins i tot el batxillerat. Reconec que jo mateixa m’he arribat a queixar de manera excessiva del que estudio, però de la metodologia emprada per la UB, no de la Història en si. D’ella mai em queixaria. Ara us explicaré perquè m’agrada tant, i perque estic tan farta de que la gent subestimi el que estudio, com si estigués fent un PTT.

Crec que la història, a vegades, porta de regal un problema d’enfocament per part d’aquells que la estudien, obligats o per gust. És la reina dels tòpics: “quin rotllo haver d’estudiar tot el que ha fet la humanitat“, “i a mi què collons m’importa la revolució industrial, si això no serveix per a res“, “i perquè llets haig de memoritzar els anys d’inici i final de la Guerra Civil?“… A callar, cony.

A mi no m’agradaven les matemàtiques, i no hi trobo aplicació a la meva vida diària, però en realitat l’ordinador amb el que estic escrivint aquest post sí que les necessita. I el meu iPod. I tot el que m’envolta està ple de matemàtiques. I no per això desprecio a la gent que fa la carrera de Matemàtiques o alguna enginyeria, crec que les vaig haver d’estudiar a la força quan era petita perque és essencial per enfrontar-se al món i saber una mica de tot. Amb la història passa igual, la gent no se’n adona però és tan bàsica com pot ser sumar, restar, multiplicar i dividir. Precisament, el noi que ahir em va dir que estic estudiant una carrera de i per inútils canta en veu alta cançons de Boikot, S.A i moltíssims grups de diferents ideologies amb ressò històric. “Comandante, Che Guevaraaa!” Ah si? La història és inútil? I com collons saps qui és Che Guevara? Perquè vas a fer les birres al Casal Independentista Quico Sabaté de Sant Celoni? La història no t’ha explicat qui era Quico Sabaté? Àcid sulfúric o amoníac? Per la cara o al teu aparell reproductor? Gràcies.

La història mou la política, les notícies que veiem a la nostra televisió, els atemptats d’Al-Qaeda o les retallades a l’Estatut per part del Tribunal Constitucional. Darrere de tots aquests fets tenim a Manuel Azaña portant com podia la Segona República Espanyola, als musulmans carregant la seva hegemonia a Al-Àndalus o l’Estatut de Núria de 1932. Els fets que van passar anys o segles enrere condicionen tot el que vivim ara, i això no s’hauria de despreciar així com així. I encara més si t’atreveixes a omplir-te la boca dient que Catalunya ha de ser independent i no saps dir-me’n arguments. Ignorància gratuïta, a dojo.

Un altre dia ja parlaré de com universitats com la de Barcelona s’estan carregant una carrera que fomenta l’esperit crític de la societat, una de les coses que més hi manquen. Que no es noti que avui no estic objectiva!

PD: Sabíeu que Toni Soler és historiador?

El típic post de benvinguda

Benvinguts a “I a mi, què m’expliques?”, un bloc encetat amb tota la il·lusió del món tot just quan ens queden 2 anys de vida (si els maies no van errats, clar)!

Volia evitar això d’escriure el típic post de benvinguda, ja que cinc blocs abandonats m’avalen en l’experiència de que si pretenc començar així, la cosa no funcionarà. Intentaré que això no acabi passant, i que com a mínim em llegeixi un bot de Taiwan per oferir-me una capsa de Viagra.

El nom d’aquest bloc, “I a mi, què m’expliques”, me l’ha suggerit el meu pare mentre fèiem el nostre cafè dominical. Ell és el culpable de que jo tingui la cara en forma d’ou, de que m’encanti la informàtica (ve de família) i de que sigui una junkie de llegir i escriure; ell mateix em va recomanar fa 4 anys el llibre “I a tu, què t’importa?” de Josep Mª Terricabras. En resum, una barreja entre el títol d’un dels millors llibres que m’ha pogut deixar el meu pare i la frase que sempre solc deixar anar quan no vull saber res d’un tema en concret, però per dins em cou. I és que això és el que serà aquest recull de posts: petits o llargs escrits sobre coses que m’interessen amb el meu toc personal. Ja m’entendreu.

I jo sóc l’Anaïs. Tinc 19 anys, estudio Història però tinc cor i ànsia de periodista, professió que espero aprendre i exercir ben aviat. Visc a un poblet del Baix Montseny anomenat Sant Celoni, i sóc una addicta al món 2.0.

Espero que el bloc us agradi…

… i agregueu-me al vostres feeds i Google Reader que és Nadal, pocavergonyes!